Hi era asseguda de cara a la finestra, envoltada en una manta de llana color crema. La seva mirada es fonia entre els nuvolots negres que lluitaven contra les corrents d’aire. Les primeres gotes de pluja xocaven contra el vidre i es deixaven morir rere un regalim d’aigua. Només eren dies anònims que s’esfumaven ràpid, ràpid com la flor es marceix i deixa gravades petites arrels al voltant de la comissura dels seus llavis.
El soroll de la pluja la va despertar. S’acomodà a la butaca encara mig confusa per la migdiada. Alçà el cap i li donà un cop d’ull a l’habitació. Era de color blanca, molt il·luminada i ample. Al seu costat hi havia tota una filera de seients on també hi descansaven més persones. Les infermeres al seu costat, al veure que s’avia despertat, esperaven la seva resposta. Però res, no va fer res. Cap crit, cap pregunta, cap moviment violent... Residia allà amb la mirada perduda entre un estat mig conscient. Amb el dit es resseguia el rostre, suament, records difosos li venien a la ment com un parpelleig de llum clara que li deixaven albirar trossets d’una identitat que desconeixia. Imatges com la del seu nadó que prematur havia mort al néixer, com la dels rajos del sol tocant les margarides del pati d’una casa, que ja era venuda o com la d’un dia gris de sepulcre i olor a xiprer, que havia sigut el comiat trist d’una vida compartida. Paràgrafs d’una autobiografia desordenada que se li presentaven tan reveladors com dolorosos alhora.
-Pots recordar alguna cosa Maria? -. Li preguntà una de les infermeres.
Es limità a assentir amb el cap sense deixar de mirar per la finestra, amb aquella passivitat típica dels qui coneixen que el futur no els pertany. Es va abraçar a si mateixa i va començar a recordar, recordar amb ànsia, amb feresa esbossos d’una existència que dia a dia era esborrada per l’urpa de l’alzheimer. En aquell moment de lucidesa els seus ulls petrificats, en el mediocre present miraven efímeres escenes que li nodrien el iris castany. Aquella sensació aferrada a la retina era il·lusió, era engany, un bonic engany atrapat en fúnebre pupil·la que cansat, anunciava ja la seva mort en vençut llagrimall que brollava a la gota jacent. La llàgrima latent que amb esglai només li quedava recordar davant l’amenaça de l’oblit, perquè després de tot era l’ocupant, aquella acumulació de temps que es resistia a deixar un buit en l’espai.
